L'inconciliable destí dels amants

El va contractar personalment, però no per la feina pública, sinó  per parlar.  Li pagava per les seves observacions i allò eren hores i hores de silenci concorregut i més hores de soledat parlada. Quan s’acostava una càmera hi era, però no per a fer preguntes, per interpretar-les, crear silencis necessaris i corregir en cas que fes falta- falta que mai no feia- respostes inadequades. S’asseia al seu costat , hi parlava a cau d’orella, amb frases breus i s’apartava quan havia de fer-ho. Els horaris eren variables i mai no els coneixia fins al darrer moment, depenia del nombre d’entrevistes concertades i de preguntes repetides. Acostumava a començar aviat, però mai prou aviat per trobar-lo  sol. Al principi acabava cap a les deu, però en els darrers mesos mai no sortia abans de les dotze, en aquelles hores ja no quedava ningú més. Va ser una d’aquelles nits quan va notar en el seu to, en el seu gest, alguna cosa diferent, en la paraula, en el posat i en un somriure desconegut que feia venir  ganes de respondre’l.

Ja abans de conèixer-se havia constatat la seva elegància, d’una naturalesa diferent, més relaxada de la que és pròpia d’aquells a qui habitualment anomenem elegants. No es trobava en la seva roba ni en el pentinat, era com una ondulació que es bellugava arran dels ulls i fins els llavis, com una llum que el travessava i s’ estenia  fins als qui el contemplaven. Era com una bellesa que no precisa d’unes faccions perfectes per a dir el seu nom. Però allò que havia descobert  una d’aquelles nits anava més enllà d’aquella elegància pública, era com si li dediqués personalment alguna cosa que negava a la resta i ell va absorbir-la com un amor.  D’aquell amor en va sorgir la primera conversa, el primer intercanvi de paraules a la recerca de l’altre, era el primer cop que separaven les seves veus  per  fer-se amb un aspecte desconegut i necessitat de l’estrany.

No va trigar a adonar-se que era precisament en  aquell silenci públic on trobava el seu protagonisme, el protagonisme que ell li donava, aquell silenci enmig de l’estridència de la fama  i un mal entès sentit de la sofisticació. L’havia contractat perquè fos el seu crític, perquè fos el seu còmplice i ell havia descobert en el seu particular regne  un lloc d’intimitat i, aviat, va deixar de fixar-se en els altres, va deixar de veure’ls asseguts a la grada, va centrar- se només en la seva presència i va començar a actuar per aconseguir el mateix tracte, per a ser contemplat.

Per això aquesta nit ha trobat la seva oportunitat per entregar-se. Surt amb retard, l’última nit, descarregant tota la seva sensualitat per a ser abandonat. Surt tard, entregat, i és rebut amb certa ansietat i força despassió. Comprèn, per la manera com dirigeix les seves mirades als assistents, que aquella serà la darrera vegada. Busca entre el públic, la seva mirada s’escapoleix entre els cossos que omplen la sala. Els seus ulls, com dues serps, surten a la recerca d’aquell per qui ha de ser contemplat. L’únic. Però no hi és i les mirades apassionades d’un públic que plora el seu comiat es van deformant lentament fins que esdevenen tan borroses que resulta impossible distingir-les de la resta de la nit. Tampoc se senten els aplaudiments i els xiscles d’ànim. El silenci ha convertit l’escenari en el seu particular santuari. Tanca els ulls mentre les veus van acostant-s’hi de nou, molt a poc a poc. Comença l’espectacle amb els ulls tancats. A penes se’n sent la veu. Els clams de fons l’obliguen a tornar i, al centre de la sala, delatat per crits d’admiració i lloança i sense centrar la mirada en un punt fix, descobreix aquell vell amor, que l’observa des de la distància d’un oblit sense paraules.

Probablement hi voldrà passar la nit. L’acompanyarà fins a l’hotel, exigint la màxima discreció al botons i al taxista, és perillós desplaçar-s’hi d’una altra manera, però no fer-ho seria inimaginable, ho veu als seus ulls que es perden per l’escenari per esquivar-lo fracassant una vegada rere l’altra, ho veu en les seves mans que es belluguen nerviosament –mai no l’havia vist nerviós, ni tan sols, quan s’afanyava a sortir de la casa que mantenien discretament als suburbis -. Desitjava que s’acabés tot, que baixés de l’escenari i es dirigís ignorant el seguici i les càmeres a algun racó solitari en el qual el recolliria  el taxi on l’esperava, on podria felicitar-lo, on podria apropar-s’hi indecentment per darrer cop perquè aquell reconeixement que ara li devia exigia desfer la distància, exigia un contacte reparador que es desprengués d’aquell caràcter d’adéu que havia pres la nit. No semblava de nit, la llum dels fanals era més intensa que l’ombra del cel.

 Quan el públic va començar a dispersar-se al voltant d’un escenari encara il·luminat i baixà les escales amb la traça que dóna l’experiència, sis o vuit homes van disposar un passadís davant seu, ell s’hi endinsà, els mateixos homes el cobriren discretament, conduint-lo a ...... –allà d’ on havia sorgit-, l’acompanyen fins a una porta petita que s’obre amb clau i, després de guiar-lo fins a un dels carrerons del fons, marxen sense intercanviar-hi una paraula.  Des de l’interior del taxi, una mà pica nerviosament la finestreta, obre la porta mirant de no mostrar ni el més mínim detall de la seva figura, enfonsat com un plec més del tapís del seient inferior.